miércoles, 15 de junio de 2011

Ressenya de Caixa Fòrum.

Dijous 2 de Juny vam fer l'última sortida del curs. Vam anar fins la Caixa Fòrum, que es troba dins un edifici enorme qe està dividit en diferents parts. Nosaltres vam visitar la Mediateca. Vam poder gaudir de la exposició de L'efecte del cinema. L'obra que més em va impactar va ser la titulada You and I Horitzontal II, creada l'any 2003 per Antonhy Mc Call. Es tracta d'una sala negre, amb tot a les fosques excepte la llum d'una projecció de formes geomètriques de color blanc i molt fum "de discoteca". Aquests tres factors: la foscor, la projecció i el fum, creaven una sensació de màgia, d'estructura sòlida capaç de traspasar amb les mans, com si fos aigua.


Ressenya del Museu de Granollers.

El dilluns 16 de Maig del 2011 vam anar al Museu de Granollers, a l'hora d'Audiovisuals (sisena hora). L'obra que més m'ha cridat l'atenció ha estat l'anomenada Sant Sopar, pel motiu de la metàfora que expressa amb els apòstols / artístes i Jesús / l'única dona del grup.

El Sant Sopar

Plaça Perpinyà
maig de 1973

Organització: CIT (Centro de Iniciativas y Turismo. Comarca del VAllès)

Acció col·lectiva

Art a Granollers va ser una proposta fallida d'intervencions que s'havien de fer als carrers i a la Porxada durant els mesos de maig i juny de 1973 per iniciativa del CIT. Algunes intervencions van espantar les autoritats i el projecte no es va dur a terme. Només es va realitzar el cartell, que va ser una acció en si mateix: el grup d'artistes de Granollers va ocupar la plaça del porcs (actual plaça de Perpinyà), tot recreant l'escena bíblica del Sant Sopar amb 12 artistes / apòstols i, al centre, en el lloc de Jesús, l'única dona del col·lectiu.



Al centre, Magda González.
D'esquerra a dreta: Carles Díez, Ramon Lamarca, Xavier Vilageliu, Jaume Serras, Josep Eloi Ontiveros, Albert Granado, Francesc Sastre, Joan Ventura, Vicenç Viaplana, Joan Martínez, Paco Merino i Joan Illa Morell.

martes, 31 de mayo de 2011

lunes, 30 de mayo de 2011

Guió tècnic

Veu en off del vídeo.


Es como si de repente, todo fuese más lento. Todo lo que gira, se parara cuando estás sola. El café de la mañana se congela. El viento queda encerrado en una caja de cartón. Los puños de tus manos se abren. Te haces pequeñita, pequeñita y los zapatos te pesan como el plomo. Y entonces te detienes.

Y formulas frases sin sentido, con un interrogante al final. Es fácil. Todo, absolutamente todo lo que te pasa por la cabeza, es cuestionable. Sólo necesitas buscar tu razón de vivir. Sí, tu razón de vivir. Por lo que despiertas cada mañana, ¿no? Y por lo que mueres cada noche.

Tienes ganas de gritar, pero alguien te borró la boca con una goma de carboncillo. Y solamente puedes escuchar el aire. O dibujarte otra vez, a mano alzada y sin errores. Sabes de lo que te hablo, ¿no? De crear el momento en el que el aire sea el que te escuche a ti.

Y corres, corres nerviosa. Corres porque se te acaba el tiempo, porque cada vez hay menos, y tú tienes más ganas. Qué fácil resulta ir dejando huellas y seguir las de los demás. Pero lo complicado es más arriesgado, es más vivir. Es libertad. Significa ser tú.

No esperes que nadie más lo comprenda, no te justifiques. Quien quiera, ya lo habrá entendido con solo oírte respirar. Volar. ¿Lo has intentado alguna vez? Llevas demasiado tiempo desplumada. Vamos. Un salto. Una pequeña carrerilla. Sube. Huye.

Tienes ganas de gritar pero callas. Me entiendes, ¿no?